El mirador: 'A l’abric de les low cost' (Dossier econòmic, 26 de Maig de 2008)
Tot i que ara l’entorn econòmic canvia d’una manera considerable, en el sector hoteler barceloní no és gens habitual trobar èpoques magres. La demanda, en general, no deixa d’augmentar. Hi ha hagut anys en els quals el negoci hoteler ha estat molt lucratiu... i altres en els quals just s’han cobert despeses i ha tocat esperar un millor exercici futur. Com encertadament va confessar l’empresari mallorquí Miguel Fluxà, propietari d’Iberostar i accionista de Clickair, respecte dels hotels illencs, un «any dolent» ha estat aquell en el qual es guanyà menys. I és que els negocis hotelers deixen molt de marge.
En el cas de Barcelona ciutat, els empresaris del sector hoteler gairebé no coneixen anys de vaques magres, tret d’aquells pocs en els quals van veure les orelles del llop després dels Jocs Olímpics. Però van ser pocs i de seguida es va iniciar un llarg període de desenvolupament i de vaques ben grasses. Tan grasses han estat que van estimular la vinguda i implantació d’empreses hoteleres procedents de fora d’aquí i també que entressin en el sector empresaris locals l’activitat principal dels quals es troba en altres sectors productius però que van veure que hi havia molt a guanyar i d’una manera molt més senzilla obrint establiments hotelers.
Aprofitant la demanda aportada per la nova imatge de Barcelona gràcies als Jocs i l’esforç gegantí en promoció turística portat a terme amb considerables recursos econòmics pel consorci Turisme de Barcelona, any rere any les pernoctacions han assolit nivells per sobre del sostre desitjat pels hotelers, que en tot moment, sense canvis ni renovacions de persones, han dirigit l’orquestra turística barcelonina amb el beneplàcit dels successius governants municipals. Han crescut sense interrupcions les pernoctacions hoteleres a Barcelona i també les no comptabilitzades que es produeixen en pisos «turístics». Com si fos en un continu crescendo a l’estil del Bolero de Ravel, en el qual van entrant nous «solistes».
Ara bé, aquest augment sostingut de les places hoteleres –legals i no legals- pot conduir a una situació que –al marge d’empipar encara més molts ciutadans per la saturació de turistes en determinades parts de la ciutat– pot tornar-se contra els hotelers quan arribin anys de vaques magres, que, més tard o més d’hora, han de venir. Com més llits hi hagi per omplir, el risc és més gran perquè fa falta més demanda real. Potser només serà un any, o dos, però, quan així sigui, quan la demanda sigui molt inferior al nombre de llits ja creats i que s’estan creant i es crearan a curt i mitjà termini, només els més espavilats se’n sortiran. I algun d’aquests fins i tot n’obtindrà més profit. De fet, això ja va passar en els anys posteriors als Jocs Olímpics. Si es comparen quines eren les empreses que dominaven el negoci abans i després, es poden veure els canvis rellevants que es van produir: va haver-hi guanyadors i perdedors, i alguns fins i tot van perdre la propietat dels seus establiments.
L’augment previst de llits hotelers a Barcelona porta molta pressió implícita: la necessitat de captar més consumidors d’estades. I això vol dir més promoció turística.
Però, mentre no arribin anys de vaques magres, la ciutat segueix un camí semblant al de Roma, amb més turistes que població local als carrers i amb els hotels plens cada cap de setmana, perquè els vols de low cost (baix cost) porten milions de persones cada any. Paradoxalment, són vols d’unes companyies d’aviació que perden diners a doll mentre les empreses hoteleres els guanyen a dojo.
Pau Morata és Director d’Iconotur. Professor d’anàlisi estratègica en postgraus universitaris